La crònica de l’actuació del passat dissabte a Vilanova, va a càrrec de l’Oriol, ja que va estrenar la camisa amb la seva primera sortida amb la colla. L’oriol fa d’agulla i lateral, encara que des de que va entrar cada cop està més integrat i amb més ganes d’ajudar. Actualment, també és un dels membres de l’apartat de Comunicació.

Dissabte passat, dos d’abril de 2022, la Colla Castellera de Castelldefels vam ser convidats, juntament amb els Minyons de l’Arboç, a la Diada Prèvia de Sant Jordi organitzada pels Bordegassos de Vilanova i la Geltrú, que enguany estan de celebració pels seus cinquanta anys d’història.

Segona Diada d’enguany fora de casa per als Grocs, i primera per a un humil servidor, ja que no em va ser possible ser-hi a la de Guissona del passat 20 de març. En certa manera, aquesta absència s’ha convertit en una espineta que sempre duré clavada perquè totes les companyes i companys que van assistir-hi m’han anat relatant diverses cròniques verbals durant les darreres setmanes que donen fe que van ser molt ben acollits pels amfitrions, especialment en el festeig postdiada que va tenir lloc al seu local, amb una menció molt especial i emotiva a un bingo musical que no va defraudar a ningú, més aviat tot el contrari.

Així que, per tot plegat, els dies previs a aquesta Diada a Vilanova i la Geltrú em recorria un formigueig a l’estómac típic de les primeres vegades i de les ocasions especials. Les expectatives eren les millors possibles. Però, malauradament, la jornada no va començar amb massa bon peu. Ens havíem citat al local de l’Agrupa a les 16:20h, amb el propòsit de sortir amb l’autocar que estava contractat per a l’ocasió a les 16:40h. En principi, emprenent el viatge d’anada a aquesta hora teníem marge de temps més que suficient per a arribar a la nostra destinació com per a passar primer pel local dels Bordegassos, i acompanyar-los en el seguici fins a la Plaça de l’Assumpció, situada a escassa distància, escenari de les nostres actuacions castelleres a partir de les 18:00h de la tarda.

Doncs bé, l’autocar no va aparèixer mai. Així que vam haver d’organitzar-nos meteòricament entre els cotxes i xofers disponibles que es van oferir solidàriament. I vam engegar motors cap a Vilanova com coets amb una barreja d’estupor, d’indignació i d’ansietat. El temps de resposta va ser escàs, i ens podien els nervis per arribar puntuals, ni que fos directament cap a plaça. Afortunadament, ens vam ensortir i vam salvar els mobles in extremis. Fins i tot els més veloços van poder passar una estona breu al local de Borgegassos abans d’encetar el seguici fins a la Plaça de l’Assumpció. La majoria dels Grocs, però, ens vam haver de conformar amb arribar quasi directes a plaça, amb el temps just per a enfaixar-nos i escoltar atentes i atents els discurs d’arrencada motivador del nostre estimat cap de colla, en Josele, fent un breu repàs dels castells que portàvem assajats per a l’ocasió.

I la Diada va començar silenciosament amb un pilar de dol, per part de Bordegassos, en memòria d’un company que tristament han perdut recentment. Des d’aquí, el nostre condol en representació de tota la família castellera dels Grocs. 

A continuació, van plantar un castell els altres convidats, els Minyons de l’Arboç, als quals vam ajudar donant pit en els cordons de les pinyes. I vam concloure aquesta primera ronda nosaltres amb un 3 de 6, en el qual em vaig estrenar fora de casa en la posició d’agulla. Castell carregat i descarregat, amb un esclat espontani d’eufòria per part d’alguns companys i companyes del nucli de pinya més proper conformat per l’Adri, com a baix, la Miriam, com a crossa, i l’Andrea Gómez com a contrafort. A plaça, doncs, molt satisfets i satisfetes de començar la jornada amb molt bones sensacions, i amb un somriure d’orella a orella.

A la segona ronda vam tornar a ajudar a les altres colles donant pit en els diferents cordons, i a continuació els Grocs vam plantar un castell gairebé idèntic a l’anterior però amb un matís molt important. M’estic referint a un flamant 3 de 6 amb pilar, o amb agulla com dirien en altres contrades. També va representar una estrena de posició per a mi, ja que com a agulla en un castell amb pilar només ho havia experimentat en els assaigs al local. I he de confessar que no portava la posició prou preparada. Els més experts en la matèria sabreu perfectament que en aquest tipus de castells, a diferència dels que són sense pilar central, cada agulla es posiciona just a la inversa, és dir, d’esquena al baix i mirant cap al pilar. Pot semblar un plantejament tan senzill com fer-ho a l’inrevés i prou. Però la dificultat afegida, al menys per a mi, esdevé màxima ja que la interacció amb el segon pis també varia significativament. En aquest sentit, el company Nil va patir la meva manca d’experiència i de recorregut en el moment que em va demanar que fes una mica més de pressió per la meva banda. Com ja et vaig dir a plaça el mateix dissabte, Nil, disculpes sinceres per no haver mesurat adequadament força i impuls. Malgrat això, deixo constància que vam aconseguir carregar i descarregar sense més incidents significatius.

Vam plantar-nos a la tercera ronda, preparats i preparades per a lluir el 2 de 6. Per la seva dificultat i la seva fragilitat, sentíem que ens disposàvem a coronar la cirereta de la jornada. I, en termes generals, podem afirmar que ens vam en sortir prou bé, donat que vam aconseguir carregar-lo i descarregar-lo sense entrebancs ni imprevistos. Al cap i a la fi, aquesta construcció sí que la portàvem a plaça molt ben preparada i treballada dels assaigs. Cadascú des de la nostra posició venim picant pedra amb constància i determinació des de l’inici de la temporada. En aquest cas, em tocar exercir de lateral per la dreta de la Laura.

I va arribar el moment de la ronda final, amb dos pilars de 4 simultanis, un d’ells carregat per sota. En aquest, em va tocar defensar una posició que he assajat i preparat de valent, la de diagonal per davant a l’esquerra. A efectes pràctics, és una posició d’aixecador. La meva mà esquerra ha d’anar col·locada a l’aixella esquerra de qui es disposa a pujar. I la meva mà dreta ha d’anar ben encaixada per dins de la seva faixa. I així successivament fins que el pilar queda 100% carregat, coronat amb l’enxaneta pletòrica fent l’aleta. I la baixada, o la descàrrega, acostuma a fer patir a tothom perquè és un procés d’acompanyament per part de les diferents posicions de la pinya en què no pot fallar cap mà. En cas contrari, l’ensurt per desplom està pràcticament assegurat. Segons ens van explicar in situ diversos testimonis de la fita, vam aconseguir carregar els dos pilars de manera molt ben sincronitzada. Així que, vam poder concloure la Diada amb molt bon sabor de boca.

Abans de tornar a casa, encara ens va quedar temps per a gaudir del ball típic de cloenda amb la canalla amb les gralles com a teló musical de fons, i d’un bon refrigeri al local de Bordegassos, que jo no havia tingut l’honor de visitar fins a la data. Ja ens agradaria als Grocs tenir a dia d’avui un espai de bar-restaurant com el que tenen ells just a l’entrada. Els rumors més optimistes, però, apunten que en breu tornaran a habilitar l’espai destinar a bar que tenim al nostre local, que va deixar de funcionar arran de l’esclat de la pandèmia. Quines ganes de tornar-lo a gaudir ben aviat! 

Gràcies de tot cor Bordegassos de Vilanova i Minyons de l’Arboç per la que sempre serà la meva primera Diada fora de casa! 

I quines ganes d’estrenar-nos a casa aquest proper dissabte, 9 d’abril, amb la Diada del 40è Aniversari! No us la podeu perdre! Us esperem!

 

Articles relacionats