Diuen que l’enxaneta, quan corona el castell i fa l’aleta, pot tocar el cel.

Ahir, la mare del David – el nostre cap de colla fins fa ben poc – se’n va anar al cel. I és per això que, avui, volem aixecar un castell ben alt, perquè l’enxaneta pugi i li faci pessigolles als peus, i la saludi, i l’abraci de part de tots nosaltres.

I volem també fer una gran pinya, la més gran, més forta i més sòlida que hem fet mai, per ajudar el David a tirar endavant  i seguir construint la seva vida, talment com es construeix un castell, amb molta força, equilibri, valor i seny.

Avui , més que mai, volem tocar el cel per dir-li a l’Antònia que el seu fill segueix lluitant i segueix vivint intensament com ella ho va fer tota la vida. Avui, més que mai, volem arribar allà dalt, encara que sigui només per un instant, per acomiadar-nos de l’Antònia com cal.

David, la nostra aleta i el nostre petó són, avui, per la teva mare. Que descansi en pau.

Articles relacionats