És Festa Major. Són les cinc de la tarda i a la plaça s’aprecia una taca groga que creix, que es mou, que bull! Són els nostres castellers, que es preparen per a l’actuació. També hi són els de la Colla Jove de l’Hospitalet, que són pocs, però faran el que podran. 

Sonen les gralles i comença la plantada. Pilars de benvinguda, aplaudiments, s’acosta el moment! Comencen per la torre de sis, que fa anys que no descarreguen i que, enguany, han intentat diverses vegades. Tothom està nerviós, fa fred, però ningú no ho nota. Es munta la pinya, pugen els terços, els quarts, els dosos. Ara només falta la canalla. L’acotxadora ja està col·locada. I l’enxaneta? La Maria és a mig camí i s’ho pensa. L’Esteve, a quarts, li agafa el peu i l’ajuda a pujar. La torre es belluga, tremola, es gira, sembla que caurà. A baix, a la pinya, no les tenen totes. Què fan? Els baixen? Continuen? Cal provar-ho! Segur que aguanta! Les ganes i la il·lusió són tals que, fent un esforç sobrehumà, redrecen la torre, i l’aguanten…, i l’enxaneta puja i fa l’aleta! Els cors de tots bateguen de pressa, com si fossin un de sol. L’enxaneta baixa, la torre es descarrega, i tothom crida i ho celebra. Sembla que avui serà un bon dia, i la plantada tot just acaba de començar. 

Ara toca un tres de sis amb agulla. Aquest ja l’han fet abans, aquest any, però no a la plaça de la seva ciutat. I ho tornen a aconseguir! La Gemma corona el seu primer castell com enxaneta. 

Estan llençats. Avui tot els surt bé. Decideixen intentar el cinc de sis, que és força complicat. Enguany no l’han intentat encara, i el tenen molt verd, però se senten valents i plens de força i confien que el podran fer. Aconsegueixen muntar-lo sense la canalla, però hi ha alguna cosa que no acaba d’anar bé. Tot i així, la canalla comença a pujar. A mig camí, però, algú del castell crida “baixeu-lo!”. La canalla baixa i, segons després, el castell cau. Ningú no es fa mal, tret del Juanlu, que és inexpert i no ha pogut evitar aixecar el cap en el moment de la caiguda, just quan un dels castellers li queia sobre. Per sort, no ha estat res. 

Decideixen repetir, però canviant el cinc de sis per un quatre de sis, que és molt més senzill. Malauradament, el castell no acaba d’estar ben quadrat i la canalla no pot pujar. Queda, doncs, en un intent desmuntat. 

L’actuació s’acaba. Ja només queda el pilar de comiat. El Jordi agafa el micròfon i anuncia un pilar de cinc. També el tenen molt verd, però estan inspirats i ho volen provar. El Coca es col·loca a sota. Sobre ell, el Jaime. Sonen les gralles i comença el patiment. Puja el Martí i després l’Abel. Ja només falta l’Arnau, l’enxaneta més petit de la colla. Li costa, no acaba de pujar. El Jaime tremola, es posa vermell, blau, groc, de tots els colors! Mira endavant i veu poca pinya. No els pots deixar anar de cap manera. Ha d’aguantar. Treu forces d’on no n’hi ha i aguanta. L’Arnau fa l’aleta. Des d’allà dalt, quasi pot fer pessigolles a les estrelles. L’Esteve crida. Li diu a l’Arnau que baixi i al Jaime que aguanti. Ja està! Descarregat! 

L’Arnau somriu, com sempre. Els joves criden, canten, salten, s’abracen. El Jaime no s’ho pot creure. La Núria s’emociona i plora. L’Esteve ho celebra, però sembla tenir el cap a una altra banda. Potser s’imagina el castell de set que plantaran la temporada que ve en aquesta mateixa plaça… 

Felicitats castellers! Heu demostrat que la il·lusió mou muntanyes… i aixeca castells!

Articles relacionats