Diada de la Jove de Vilafranca

Aquesta vegada permeteu que sigui jo el que expressi les meves sensacions.

Diumenge feia 20 anys que la nostra colla no aixecava castells a la Plaça Major de Vilafranca.
Sense desmerèixer les altres colles que actuaven amb nosaltres: els Castellers de la Sagrada Família, els Castellers d’Esparraguera, els Castellers de Figueres i els amfitrions, la Colla Jove dels Xiquets de Vilafranca, totes elles colles collonudes, i que aixequen unes construccions magnífiques i molt superiors a les nostres, el sentiment era com el d’anar a jugar el partitdet de futbol amb els col.legues… al Camp Nou!

Ja us dic, sense desmerèixer les altres colles, és un lloc especial on s’hi han aixecat les més
grans construccions del món casteller, on fins i tot les pedres observen, miren i analitzen el fet casteller.

Però arriba un moment en que l’alçada dels castells deixa de tenir importància.

Una vegada, un membre dels Xicots de Vilafranca em va dir que li agradaven molt els nostres castells perquè “eren més sentits”. No, no es referia a que no callem a la pinya, (que també ens ho hem de fer mirar) sinó al fet que li posem més passió, més força, més sentiment ja que el nostre sostre és més avall.

Doncs el fet diferencial diumenge, va ser aquest. Érem pocs, menys dels que ens hauria agradat ser, però molts més que altres vegades, i amb una motivació i determinació extres. I això es va notar en els castells.

Les altres colles van fer castells excepcionals, recordo les dues torres de set, i els castells de Safa, que no es movien ni un pel, el P5 per sota, esplèndid, i el 3d7 per sota, quina enveja! Però cap comparable al 3d7 més plàcid dels que hem fet, amb la pinya més compacta i la sensació de lo poc que m’havia pesat quan el dos tornava per la meva esquena, per lo fins que havien pujat els companys. I la pinya, imperturbable, treballant de valent, però sense nervis, sense pressa, amb ofici.

La diada havia començat un pel accidentada, amb nervis i un pilar que no va acabar de bastir-se però que es va reemplaçar ràpidament per un altre, seguit de l’entrada triomfal a plaça del pilar de quatre caminat… Esforç, força i constància d’una pinya que ens va dur, com flotant, al centre de la plaça. Desprès, mirant l’estadística… feia 11 anys que la nostra colla no en feia cap!!
En segona ronda vam optar per la torre de sis, i tot i que l’enxaneta es va despenjar just desprès de carregar-lo, no li va passar res, i tant la pinya com la construcció en si mateixa eren sòlides i es van descarregar sense problema. Feia molt de temps que no estava “dins de la pinya” (es a dir de baix o al primer cordó) a plaça en un castell dels nostres, i a sobre la torre! Va ser una sensació estranya, però satisfactòria perquè la construcció està en bones mans.

I finalment, un castell que representa un mini-repte per la colla, perquè ha de dur bona coordinació i no tenim moltes oportunitats d’assajar com Déu mana… El cinc de sis. I quines cares de les persones que hi pujaven per primera vegada! Tot nervis, però bon ofici i el castell es va descarregar sense contratemps.

Al fnal, amb l’ajuda dels companys cel.lests, vam poder completar un Vano de Cinc, hauria de mirar l’estadística per saber quina va ser la última vegada que el vam fer fora de casa… deu fer força anys també!

Per acabar, una persona propera a la colla, ens va felicitar. Va dir que havíem fet els castells més dignes que podíem fer.
Que “simplement” necessitàvem 30 persones més. Les cometes del “simplement” són de collita pròpia, però que et diguin això és lo millor que et poden dir. Som petits, però valents.

Enhorabona a tots aquells i aquelles que us heu estrenat de groc a plaça, ja sigui a pinya o al tronc, ja sigui perquè sou laterals, crosses, baixos o terços, vosaltres sou la colla.

Va, que anem pas a pas, amb bona feina, que no tenim per què mirar enrera, el futur és al davant i és nostre, a tocar dels dits.
No serà fàcil, però serà divertit fer el camí tots junts, pujar pas a pas, pis a pis.

Eduard.

Articles relacionats

Etiquetat amb: , , , , , , ,