Els Grocs, un pèl verds

IMG_9577L’Anna acaba de fer 14 anys. Va començar amb els Grocs fent d’enxaneta i ara ja puja a quarts. Aquesta és la seva crònica de l’última actuació:

“Diumenge passat, 22 de març, els Castellers de Castelldefels, els Grocs, batejats amb aquest nom pel color de la camisa, vam actuar al barri del Poble Sec de Barcelona, amb motiu de la diada de Santa Madrona, que és la tercera patrona de Barcelona i la més desconeguda.

Després d’un petit trajecte en tren i metro, vam arribar a la plaça de la tercera patrona. En entrar en ella, una flaire a botifarra ens va fer entrar a tots gana. El temps va jugar a favor nostre, ja que malgrat que, amb un terrible neguit esperàvem pluja, els feixucs núvols que atapeïen el cel van anar desapareixent.

L’ambient era dispers. Es podien palpar els nervis entre la gent, perquè era la primera actuació de la gran temporada que tenim per endavant. Actuàvem juntament amb els amfitrions, els Castellers de Poble Sec, i l’altra colla invitada, els Castellers de la Vila de Gràcia, una gran colla de primera divisió dins del món casteller. Es podia respirar també una certa incertesa, no sabíem si ens en sortiríem amb els nostres objectius.

A tres quarts de dotze, començàvem a enfaixar-nos i preparar-nos per al que pintava ser una gran actuació. Ens tocava actuar en tercera ronda, és a dir, en tercera i última posició, darrere les altres dues colles.

Després d’admirar dues magnífiques construccions realitzades pels amfitrions i per l’altra colla invitada, era el nostre torn. Anàvem a plantar el 3 de 7, un castell que havíem aconseguit ja en diverses ocasions la temporada anterior, malgrat era la construcció més gran que havíem arribat a fer. Era una difícil construcció per a nosaltres, i sent principis de temporada, encara la teníem una mica verda, a causa dels escassos assajos. Era tot un repte.

Dins l’ambient, s’hi podia respirar confiança i il•lusió. A causa de la indecisió de la canalla, no vam poder aconseguir el nostre repte, després d’haver-lo intentat dues vegades.

En segona ronda, les dues colles de la ciutat van tornar a aixecar uns castells molt ferms. En el nostre torn, vam apostar per un castell molt més senzill que l’altre, el 4 de 6, on pujava gent novella, que mai abans havia pujat a un castell en una actuació a plaça, i és per això que va acabar sent una construcció més important que l’altra.

Finalment, en última ronda, després que les altres colles arrodonissin la seva actuació aconseguint descarregar els seus últims castells, ens van donar pas a nosaltres, que vam intentar el 2 de 6, una construcció que teníem assegurada, però que tampoc no vam poder realitzar. Cares de desesperació, d’impotència… també de ràbia, una ràbia que va arribar a les llàgrimes d’un membre del castell, unes llàgrimes que reflectien el sentiment de tota una colla que volia aconseguir els seus objectius.

En acabar la diada, ja no es respiraven nervis, però la incertesa persistia. La flaire de la botifarra que respiràvem des del començament de la diada ens recordava que tocava deixar els sentiments i les preocupacions de banda, i preocupar-nos per dinar.

Ara toca mirar cap endavant, i seguir treballant de valent a tots els assajos per poder dur a terme les construccions que avui ens han quedat penjades i totes les que ens proposem. Junts seguirem endavant.”

IMG_9502IMG_9525
IMG_9552IMG_9572

Articles relacionats

Etiquetat amb: , , , , , , ,