Ja és dilluns.
Em vaig passar tota la setmana passada esperant i desitjant que arribés diumenge, i ara ja és dilluns…
Ahir va ser un dia molt estrany. A quarts de vuit del matí, amb lleganyes als ulls i sense esma per parlar de res, els Grocs ens vam trobar per anar cap a Torredembarra per participar en el XXV Concurs de Castells. Feia vint anys que la colla no hi participava, i aquest any hi havíem entrat ben bé pels pèls.
De camí cap al Concurs, els nervis li van guanyar la partida a la il•lusió, i l’angoixa a l’emoció. El repte era important i jo sentia una pressió al pit i unes papallones a la panxa que ho deien tot. Volíem fer un bon paper. Això volia dir una actuació modesta, però digna, en què havíem de descarregar, sí o sí, el 3d7 i el 4d7. El tercer castell no el teníem clar, però potser no era tan important. Era, potser, la diferència entre una actuació correcta i una actuació sorprenent, més enllà de les expectatives, pròpies i alienes.
El que, finalment, va passar, poc ens ho esperàvem. A causa d’una pluja tossuda i empipadora, el concurs va passar de tenir cinc rondes a tenir-ne només dues. Algunes colles la van encertar intentant els seus millors castells en les dues primeres rondes, però d’altres reservaven la seva millor construcció per a la tercera ronda, o necessitaven la ronda de repetició. Com ara nosaltres, que vam descarregar un preciós 3d7 en primera ronda, però que, a segona, el 4d7 ens va quedar en intent desmuntat. En aquell moment ens sentíem una mica decebuts, però ens quedava encara l’esperança de repetir-lo i descarregar-lo al segon intent. Una esperança que la pluja se’n va endur, juntament amb la il•lusió i les ganes que teníem tots de seguir intentant-ho. Teníem la força i l’empenta, però se’ns va negar l’ocasió.
Només puc dir que avui, dilluns, em sento estranya. Els sentiments se’m barregen. Noto una buidor que no sé d’on ve. No sento decepció. Crec que és més aviat frustració. Sí, aquesta és la paraula. Em sento frustrada perquè no se’ns ha permès mostrar a tothom la dura feina que hem fet fins ara. Sobren les classificacions, però em falta el reconeixement a l’esforç que hem fet tots.
Tanmateix, ens queda, encara, la nostra Festa Major d’Hivern. Un nou repte, una nova il•lusió. I jo penso seguir treballant fort i amb ganes, amb la certesa que a la propera sí farem història. I amb el convenciment que, si no en fem, tampoc no passarà res. No hem d’oblidar mai que ens agrada fer castells, que ens ho passem bé fent-los. I això ja ens fa especials i victoriosos.

Montse Comas

Articles relacionats