La Inés ha entrat a la colla aquesta temporada. Va venir a l’Escola de castells – que normalment fem durant el mes de març, abans de començar els assajos regulars –  i ja no ha marxat. Normalment fa de contrafort, tot i que fa un temps va tastar també la posició de baixos. Sempre a punt per ajudar on calgui, cada dia que passa n’aprèn una mica més. Avui és ella qui en explica com va anar l’última diada:

“Encara sóc «novata» en el món casteller i em fa molta il·lusió poder redactar la meva primera crònica com a castellera dels Castellers de Castelldefels.

La diada a Badalona va ser una mica complicada, però, tot i així, també van succeir esdeveniments que a tots ens va fer oblidar tot el que anteriorment havia passat.

Quan vam arribar a la Plaça de la Vila, després d’una cercavila ben eixerida, vam començar amb els pilars caminant, tan bé ens va sortir el pilar de quatre, que el meu orgull com a castellera va començar a pujar. La plaça estava plena, la gent ens mirava amb il·lusió, a la ronda, nosaltres érem els tercers, ho teníem fàcil, havíem assajat bastant com perquè no sortís la clàssica de set, estàvem tranquils però motivats, amb ganes que tot anés com esperàvem. Vam començar a carregar, un silenci una mica dubtós a plaça, però la concentració era màxima. Finalment, la nostra clàssica de set va sortir com esperàvem, tot correcte, espectacular, una canalla d’allò més valenta, un treball molt ben fet. Cal dir que érem poquets, podríem haver estat més pinya, més gent que ens ajudés, però hem de donar les gràcies a les altres colles per ajudar-nos, Esquerdats de l’Eixample, Castellers de Montcada i Reixac i als amfitrions, la colla micaco.

I, ara, és quan explicaré el per què del títol. Va haver-hi un moment a la diada en què, desgraciadament, els Castellers de Badalona van tenir una ensopegada, els va caure un castell. En aquell moment, l’ambulància va fer la seva funció, més o menys, tots estaven bé, però, malauradament, van haver d’emportar-se’n un. En aquell moment, no hi havia ambulància a plaça i, ens vam quedar amb la incertesa de si seguiria la diada o no. Això, podia provocar que els Esquerdats es quedessin sense camisa, ja que portaven tota la diada intentant els seus castells de sis per aconseguir-la. Finalment, després d’una bona estona, quan ja pensàvem que no dinaríem i que es transformaria en l’esmorzar de dilluns (penseu que la diada va començar a les 12h i aquí ja eren les 15 h aproximadament), la diada es va reprendre. Va ser en aquell moment, en el que vam fer un castell només de dones, molt maco.

Al final de la diada, abans de tots els pilars corresponents, els Esquerdats, per fi, després de tanta angoixa i sofriment, van aconseguir la seva camisa lila tant merescuda i que esperaven amb ànsia, moltes felicitats!

També cal felicitar a l’Eva, de la nostra canalla tan valenta, que es va estrenar a plaça com a dosos en el 4d7.

Gràcies, colla, per donar-me l’oportunitat de viure totes aquestes experiències amb vosaltres, cada cop estic aprenent més sobre el món casteller.

Pit i amunt!”

Resultat de la diada: p4cam, id3d7, 3d7, 4d7, 2d6, 2p4