Crònica Aplec de Bruguers
L’Ari va entrar a la colla l’octubre del 2024, tot just dues setmanes abans del concurs. Feia temps que el món casteller li despertava interès, i sempre que podia s’acostava a veure les actuacions dels grocs. Però va ser a la pinya del 4d8, durant els segons que va durar l’aleta, quan va sentir una emoció tan intensa que va saber, sense cap dubte, que volia viure aquella sensació des de dins.
Poc després d’unir-se a la colla, li van proposar formar part de l’equip tècnic de canalla. No s’ho va pensar ni un moment: l’amor pels infants i la passió pels castells la van empènyer a iniciar-se en aquest nou repte amb il·lusió i compromís.
Des del primer dia, l’Ari ha deixat empremta. Té un cor excepcional, i això es nota en cada gest, cada paraula i cada mirada que dedica a la canalla. De seguida es va guanyar la confiança de les famílies i l’afecte dels més petits, que troben en ella una guia propera i entregada. Amb la seva sensibilitat, dedicació i manera de fer, ha esdevingut una presència constant i estimada dins i fora de plaça. Avui, parlar de la colla és parlar també de l’Ari, perquè la seva manera de viure-la s’ha fet un lloc molt especial entre nosaltres.
El diumenge 8 de juny vaig començar el dia amb uns nervis estranys. Era un dia important: per primera vegada viuria l’Aplec vestint la camisa groga i m’estrenaria com a terça.
L’Aplec no és una diada qualsevol; és una trobada de cultura popular on la germanor i les tradicions esdevenen protagonistes. És un dia que es viu amb intensitat, ple de sentiments compartits i d’orgull col·lectiu.
Després d’un bon esmorzar de forquilla i de gaudir de les actuacions de cultura popular que ens precedien, vam començar la diada amb dos pilars de 4 simultanis. Totes juntes vam fer pinya amb la serenor i la confiança que seria una gran jornada —i així va ser.
Tot seguit, vam portar a plaça el 4 de 6, un castell assajat fins a la sacietat amb l’objectiu de donar seguretat a les estrenes i permetre’ns gaudir-lo de veritat. Vam pujar les terces amb confiança; jo no podia estar millor acompanyada al pis. L’Anna, decidida i amb el suport de l’Eva, es va col·locar de dosos per primer cop a plaça. El Malik va fer d’acotxador i la Vera va coronar el castell amb l’aleta. Tot va sortir rodó. L’orgull era immens. Baixar del castell, rebre les abraçades de la colla i veure les mirades còmplices de la gent que estimo i que havia vingut a veure’m… va ser, senzillament, perfecte.
A continuació, vam fer un 4 de 6 de germanor amb els Encantats de Begues. El vam patir, però la nostra canalla va demostrar, un cop més, una valentia admirable. Van pujar amb determinació i van mantenir la concentració fins a l’últim segon.
Vam tancar la diada amb dos pilars de 4 simultanis i, tot seguit, vam compartir un dinar de germanor que ens va permetre celebrar tot allò viscut i gaudir de la companyia que fa gran la nostra colla.
En resum, l’Aplec va ser una jornada molt especial. Poder viure-la com a tècnica de canalla, acompanyant-les i, alhora, sentint-me acompanyada per elles, va ser una experiència indescriptible. L’orgull que sento per cadascuna d’elles és immens. La canalla és el nostre tresor més preuat.
Visca la Canalla Groga!