La diada de Begues ha estat l’última abans d’encarar la nostra esperada Festa Major. Una cita molt especial, carregada d’emoció des del primer moment. Hem començat amb un pilar de dol en memòria d’en Pepe Pepito i el silenci de la plaça ha parlat més fort que qualsevol so de gralla.

Tot seguit hem obert plaça amb dos pilars de 4, i després hem afrontat un 2d6 que, tot i que ha calgut treballar-lo una mica més que als assajos, demana a crits un pis més. Cada vegada el tenim més a prop, i tothom sap que el dia que el descarreguem, la plaça sencera esclatarà d’emoció.

A continuació hem encarat un 3d7, que ha demostrat tota la feina feta als assajos. El castell ha pujat segur, amb confiança, i ha deixat molt bones sensacions.

En tercera ronda ha arribat el torn del 4d7, el meu primer castell de 7 de baix. Des del moment d’entrar a pinya es notava la concentració i la confiança de tothom. Tot ha anat encaixant amb calma, sense presses, fins que el castell ha pujat amb seguretat i s’ha descarregat amb fermesa. Ha estat un d’aquells instants que et queden gravats: la sensació d’estar exactament on vols ser, formant part d’alguna cosa gran. Gràcies, nucli, per creure en mi més del que jo mateixa podia.

A la ronda de pilars hem descarregat un pd5, que ja ens fa somiar amb veure’n dos simultanis ben aviat. I per acabar, dos pilars de 4 simultanis, amb els quals hem acomiadat la Mariona, que marxa una temporada fora. La trobarem moltíssim a faltar, de part de canalla i de la colla.

És increïble veure com, setmana rere setmana, anem fent clàssiques de 7 amb tanta naturalitat, com si fos el més normal del món, quan fa no tant semblava un repte llunyà.

Ara bé, si una cosa tinc clara és que no sóc en aquesta colla només pels castells, que també, sinó per la gent. La colla demana més, i tenim les ganes i la feina per seguir creixent.